Lluu la pell.

S'escampa un lament mineral
que emergeix, colpidor,
mar endins,
des del cor del ponent.

Ones d'aigua i de vent persisteixen,
arrosseguen imatges de cels molt llunyans,
restes fràgils del somni i de tu.

Els peus nus,
com uns llavis de terre.
 

                                                                   Carles Duarte i Montserrat