La remor de la llum
que es desfila al seu pas.

S'endinsa al vent,
s'esquitlla entre els nuvols,
restableix el silenci.

Va cercant, impacient,
àngel àvid de cims,
l'enigme del paisatge,
els colors del desert,
el trajecte incansable de l'aigua,
el teixit on reposa
la sorra del tacte.

Prega el riu
sobre el seu llit de pedre.

Una llàgrima inunda
la solitud de l'arbre.

Sotja, l'àliga, el dia,
el gest llunyà,
el llindar impenetrable.
 

                                                            Carles Duarte i Montserrat