M'he perdut dins un somni de pedre
i recorro amb frisança
els espais de l'oblit.

Als carrers no existeix l'horitzó,
sinó el sostre infinit
enllà de les façanes
i mirades obscures
anhelants de tendresa.

Ams els sons construeixo tenebres,
murs de vidre on apamo
aquest rostre cansat.

La ciutat és una illa,
un refugi que allunya el batec de la vida creixent-se.

Torno el nom a les coses,
restableixo el misteri.
 

                                                        Carles Duarte i Montserrat