Gronxa els ulls,
la cançó.

S'acorden els sons,
el murmuri del vespre.

S'alenteixen els cossos.

Dibuixa, amb tendresa,
la veu, la penombre del somni.

Cessa el gest,
com si un silenci de núvol o de nit s'escampés,
nua quietud al límit de l'absència.
 

                                                Carles Duarte i Montserrat