Com un vent enfollit,
la natura s'estripa furiosa
i s'encalma,
l'erupció del volcà,
el gest arravatat
que s'asserena,
la mare o la lleona
que renyen els seus fills,
el crit irat que esquerda
la pell tranquil.la de la tarde
i s'apaga en murmuris,
un cop recobrada la tendresa.

Els cabells de la llum
s'esbandeixen encara damunt el teu rostre.

Déu et crea.

La terra t'ha donat el seu nom.
 

                                                Carles Duarte i Montserrat